Revista Argot

La revista “ARGOT” ha estat, des del desembre de 1982, un mitjà de comunicació essencial entre els diferents sectors de la comunitat educativa. Com expressa la seva primera editorial “No descobrirem noves vies làcties, ni teoremes matemàtics moderns, ni poetes abandonats en l’oblit…. cerquem una participació entre tots els col·laboradors d’aquesta casa, sense distinció d’estatus, cursos, edats, efeccions, etc.”.
Us animem a participar-hi!
Aquí teniu l’enllaç als últims números de la revista.  

Argot 34 – juny 2021 Argot 33 – juny 2020
Argot 32 – juny 2019   Argot 31 – juny 2018
 Argot 30 – juny 2017  Argot 29 – juny 2016
 Argot 28 – juny 2015  Argot 27 – juny 2014
 Argot 26 – febrer 2014  Argot 25 – juny 2013
 Argot 24 – març 2013  Argot 23 – juny 2012
 Argot 22 – febrer 2012  Argot 21 – maig 2011
 Argot 20 – desembre 2010  Argot 19 – gener 2010

EDITORIAL ARGOT 34, 2021

Meitat del trajecte: 730 dies recorreguts i 730 dies per endavant. Contents de veure que el comboi segueix avançant amb l’aforament complet, ple d’idees, ple d’entusiasme, ple d’aquell delit per construir moments únics que, un cop passats, es guardaran dins de calaixos de records especials, que seran tants com gent ens acompanya, tants com gent passa i passarà per l’Institut. 

En aquest curs que prevèiem intermitent, hem obert la finestra, hem deixat entrar el verd, l’aire, el sol, hem abraçat amb delectança  un entorn proper, hem dibuixat circuits de rodes i pedals, hem caminat amb aplom per senderes i corriols, hem enaltit el color lila, hem regat les amistats, cultivat els inter-, els intra-, els entre, els dins, en definitiva, hem bastit tantes escenografies com circumstàncies han concorregut. 

Entrades esgraonades, distància de seguretat, hidrogel, mascareta, ventilació, semestre, semipresencialitat, traçacovid, peceerra, quarantena, confinament, vacuna, pla d’obertura, pla de contingència, pla digital han estat conceptes que s’han acomodat sense resistència en el nostre vocabulari quotidià. Aquest és un exemple de com l’epidèmia ha sacsejat moltes estructures, i, de l’àmbit que ens ocupa, n’ha mudat el bastidor i remogut les peces. 

Ha estat necessari conciliar confinaments amb presencialitat, moblar interiors i exteriors, combinar el suport paper amb el digital, mixturar l’àudio i el vídeo, sincronitzar núvols, avenir temps i persones, teixir xarxes de treball, harmonitzar interessos i voluntats, i moltes altres accions que han revelat que els materials, recursos i dinàmiques que conformaven el nostre dia a dia s’estan bellugant i van donant forma a un nou model d’ensenyament-aprenentatge. 

Del diari de bord que tenim encetat i que anem escrivint a cada estació de la nostra línia, se’n desprèn dinamisme, ritme, animació, bellugueig, activitat. Ens emociona palesar com les i els camarades de viatge ens repensem a títol individual i col·lectiu, ens cuidem els uns als altres, fem camí cap a la transversalitat, encaixem amb passos ferms i calibrats les peces d’un mosaic divers, ens projectem cap endavant, publicitem de manera transparent qui som, què fem i cap a on anem. Amb aquest ànim i amb els ulls ben atents emprenem els propers tres-cents seixanta-cinc dies del nostre periple.  

Carme Hernández Rabanal, juny de 2021

EDITORIAL ARGOT 33, 2020

L’any 1 del cinquantenni iniciàvem un viatge amb un full de ruta llarg, mesurat, meditat, complex, i alhora conegut i detallat; l’estrenàvem amb vagues, reivindicacions, propostes educatives, mesures d’equitat, iniciatives de sostenibilitat, millores tecnològiques, atencions a la diversitat,… Amb el pas dels dies, tot s’anava encaixant en un projecte educatiu renovat i en unes actuacions diverses i mancomunades.  

Immersos en el segon trimestre de curs, i a punt d’estrenar el tercer, va arribar el 12 de març de 2020, dia en què, de manera improvisada i sobtada, tots els centres educatius vam haver de tancar portes. Una pandèmia global premia la palanca de fre, ens confinava a tots a casa i ens notificava que no en podríem tornar a sortir fins a nou avís.

S’aturava la quotidianitat i el moviment de portes enfora. La vida seguia, però, portes endins. El trajecte iniciat set mesos enrere havia de seguir, amb els mateixos projectes i els mateixos actors, però amb una mirada diferent. La pandèmia vírica s’expandia arreu del planeta i, des de casa, havíem de seguir fent camí sense treure el cap per la finestra.

Les hores que hauríem dedicat a mirar i modelar un paisatge conegut es van transformar en hores invertides a interpretar unes noves coordenades, a convertir uns mapes analògics en digitals, a assimilar unes noves rutines sanitàries, a, en definitiva, esculpir un paisatge online. La destinació del nostre tren no variava, però sí l’utillatge que utilitzaríem per arribar-hi.  Ens vam convertir, de sobte, en viatgers virtuals.

El centre va tornar a obrir tímidament el 2 de maig, conscients que miraríem el present i el futur immediat de manera més ordenada. Des del 12 de març, la virtualitat s’instal·lava de manera definitiva en el nostre dia a dia. Sabedors i convençuts que les dificultats són oportunitats per endreçar les disfuncions enquistades en el temps, vam prosseguir amb una feina intensiva amb la qual ateníem necessitats educatives i emocionals en circumstàncies extraordinàries. Ja projectàvem un nou escenari de treball i prioritzàvem l’important davant d’allò accessori.

La salut essent imperativa, ens obliga ara a plantejar l’educació de manera més eficient, coordinada i inclusiva. Les pandèmies són exigents i demanen una adaptació immediata a les regles de joc. La situació epidemiològica trigarà encara a estabilitzar-se, i és per aquest motiu que preveiem intermitències per al curs vinent, però dins el nostre necesser hi portem grans dosis de coratge, esforç i resolució. Orgullosos de comptar amb uns companys de vagó talentosos, motivats i ben avinguts, dissenyarem el millor itinerari per arribar a bon destí.

Carme Hernández Rabanal, juny de 2020

EDITORIAL ARGOT 32, 2019

Assumir la direcció d’un centre de 50 anys és una responsabilitat i alhora una oportunitat de poder endegar projectes de millora que se sumaran als realitzats per totes les direccions i claustres que ens han precedit. A títol personal és també l’oportunitat de poder retornar a l’Institut part d’allò que em va ensenyar com a estudiant durant quatre anys a la dècada dels 80. Recollim el relleu amb fermesa i compromís, conscients que comencem un viatge complex i apassionant.

Quan som joves, emprenem un vol il·lusionant cap a aquells llocs que ens captiven, que ens emocionen, que ens desperten inquietuds, que ens ensenyen com de plural, divers i atraient és el món que ens envolta. L’Institut és el primer lloc en què prenem consciència que aviat serem nosaltres mateixos qui comandarem la nostra vida, qui decidirem el rumb de les nostres accions. Arribat el moment d’iniciar el vol, marxem dels espais que ens han estatjat durant una temporada, tot deixant la porta d’entrada ajustada per si mai l’hem de tornar a obrir. I un cop encetat el nostre viatge, ens anem fent savis, madurs, experts. Aprenem que l’esforç, la constància, el respecte són valors que aquí, allà, abans, ara, demà fonamenten la nostra ruta.

El coneixement que adquirim i que ens ensenyen al llarg del recorregut va fent un pòsit intangible en les nostres ànimes i va ocupant espai immaterial a la maleta que viatja amb nosaltres. Arriba un dia en què en un dels indrets pels quals transitem s’hi atura un tren a destinació desconeguda, que convida els passatgers a pujar, a viure noves experiències. I és en aquesta estació on, amb la nostra petita gran maleta, plena d’energia i entusiasme, decidim comprar el bitllet. Pugem al tren amb aquelles ganes incansables d’aprendre, de descobrir, de conèixer. Un cop a dalt, busquem el lloc que ens deixarà tenir les millors vistes, que ens permetrà seguir omplint la nostra valisa de vivències personals i professionals irrepetibles, que ens mostrarà paratges engrescadors, que ens brindarà moments per parlar, per pensar, per reflexionar, per projectar…

Arriba l’hora de pujar-hi. El maquinista ja ho té tot a punt per posar en marxa el tren. Anem carregats d’aquell coratge que ens acuita a encarar una aventura magnífica i d’aquella curiositat que ens fa tenir els ulls ben oberts. El cap d’estació aixeca la bandera. Iniciem l’any 1 d’un nou cinquantenni amb la voluntat de participar en el progrés d’un projecte de present i de futur. Gràcies per acompanyar-me en aquest viatge. Llarga vida a l’Institut.

Carme Hernández Rabanal, maig de 2019